Em sulfuro.

Tot ve d'aquí i el comentari que ha fet una noia: https://www.facebook.com/elinformerubfilologia/photos/a.426237334142267.1073741824.364244727008195/685911594841505/?type=1&theater

No sabeu com em toca els nassos que comenceu a reivindicar la bellesa de l'edifici de la UB quan vivim el dia a dia en precarietat. La nostra facultat fa pena i la seva estuctura i funcionament són una vergonya per la universitat entesa com a eina d'aprenentage i de cultiu del saber. S'ha polititzat la universitat i se l'ha reduït a una simple fàbrica d'un incert futur laboral. Així que no em vingueu a dir que l'edifici és massa bonic per "embrutar-lo" quan la gent fa ús del dret d'expressió i reivindica una societat feminista, una societat on la violència de gènere sigui existent i sobretot que es combati contra el genocidi que comporta el MASCLISME. 

Si creieu que s'embruta la universitat proposeu les vostres maneres per expressar la opinió de manera lliure per fer-la arribar a tothom, perquè desgraciadament a la nostra facultat hi ha més masclisme del que es podria esperar. L'edifici històric està en condicions nefastes, el sostre cau a trossos, no hi ha microones que funcionin bé i en falten, falten fonts, les aules estan mal acondicionades cosa que comporta un elevat consum d'energia innecessari... A més el professorat viu oprimit en un règim que els obliga a viure en la misèria, avui en dia unx professorx d'universitat viu tristement tant malament com qualsevol persona que treballi a una fàbrica. S'ha perdut la necessitat del saber en aquesta societat i als "jefazos" de la universitat aka les classes dominants ( que per cert són eternament conservadores i masclistes) els importa ben poc mentre visquin omplint-se les butxaques. Així que stop amb la tonteria que embrutem la universitat quan vivim coberts de merda per culpa de la classe dominant a la qual li importa un xurro si li pintem les parets de la facultat, ja que total, tampoc els interessen aquests temes que consideren minoritaris. D'aquí a quan els vingui de gust faran venir a un pintor i a quatre persones per rentar la cara de la facultat i podran seguir presumint davant el món de la facultat que tenen, que estimen passionalment quan tot és una mentida infinita.  

Ahir a les dues de la matinada vaig escriure al FB

M'ENCANTA arribar a aquestes hores a casa i poder pujar per la Riera d'Arenys de Munt tot gaudint, avui, un dia qualsevol entre setmana, de la insípida façana de l'ajuntament perfectament il·luminada. ÉS MAGNÍFIC PODER DISFRUTAR-HO i sentir-te únic ja que a part de mi només hi havia el cotxe de policia i el camió de la brossa pel carrer. NO ENS N'ESTEM DE RES PEL QUE VEIG.

Aquest govern que va fer una moció de censura amb una de les seves excuses: encendre fanals. BRAVO, BRA-VO. El poble segueix sense molts fanals encesos, els que estan trencats en carrers secundaris no es reparen i els llums fosos com el de la Carretera Torrentbò què importen, total si estan fosos que s'hi posi fulles la gent i porti lots pel carrer, oi? OKDW 

El mes de gener vaig anar al ple a RECLAMAR que posesin un fanal al Carrer Can Cosme que feia mesos que un camió havia destrossat, hi vaig anar per deixar-ne constància. Misteriosament el govern municipal va respondre amb una gran coincidència, van dir que just aquell matí l'havien contabilitzat i en cosa de dues setmanes ja hi seria. BRAVO PER LES VOSTRES MENTIDES, BRAVO PER VOLER QUEDAR BÉ. Som ja quasi a maig i algú em diu on és el fanal nou que fa tant que van dir que posarien?

Aplaudeixo a totes les persones que van aplaudir la moció, aplaudeixo que ara us explotin els aplaudiments a la cara veient com no es fa res del que es va prometre amb la moció. Ai no, que la Riera sí que la volen urbanitzar. Ja! Una altra enganyifa, us la urbanitzen sense consultar res, fent reunions amb els veinats només per informar quant els tocarà pagar i no escoltant com moltes persones no podran fer front a aquest pagament. Visca que en època de recessió econòmica ajudeu a les entitats bancaries, les grans multinacionals i els governs nacional i central a escanyar més els vostres veïns i veïnes.

M'ENCANTA com es fan les coses amb aquest govern. EM MERAVELLO. I també em cauen els collons a terra de la vergonya que sento en veure com van enganyant i les coses van a pitjor.

PS: Disculpeu els errors ortogràfics, a aquestes hores un ja deixa de ser filòleg en procés.

Hi ha un tema que ja em comença a tocar els pebrots i si no en parlo rebento: Què li passa a la gent amb l’ajuntament d’Arenys de Munt?

Últimament no paro de sentir gent queixar-se, descontents de la gestió de l’ajuntament culpant a l’alcalde de tot. El principal motiu de queixa que em diuen és “El poble està brut, els hauria de caure la cara de vergonya”. Com a segones queixes encara que no me les han dites tantes vegades són que l’ajuntament no destina prou diners a les associacions del poble i que està més preocupat per l’independentisme de Catalunya que pels arenyencs.

A això jo responc:

Estimats conciutadans, el poble està brut, és una cosa innegable però segur que això és culpa de l’ajuntament? Clar, l’incivisme no hi té res a veure, és més fàcil culpar a l’equip de govern. La Riera està plena de fulles, no negaré podeu pensar que “fa lleig” i que haurien de ser recollides, però a diari en cauen més i més, encara que vagin escombrant és cíclic i mai s’acabaran. No us proposaré una solució com la de tallar tots els arbres perquè em tiraríeu la cavalleria per sobre (i perquè només la diria per tocar-vos els nassos) per tant no us queixeu més, són simples fulles que no fan mal a ningú, i si lleig us fan agafeu una escombra i un rasclet i ajudeu a netejar, o senzillament mireu cap a una altra banda que això sí que ho sabem fer.

Hi ha altres llocs bruts com per exemple La Pista, que està coberta d'esclòfies de pipes, de bosses de patets buides i més merda per l’estil. Sí que algú l’hauria de netejar, però tampoc cal abusar. No és menys net qui més neteja sinó qui menys embruta, capteu la indirecta? Doncs aquí ve directa: si no voleu seure damunt de deixalles comenceu per tirar-les vosaltres a la paperera en comptes del terra. I ara molts diran “si jo ja ho faig però els altres no!”, doncs apreciats meus, a què espereu per començar a conscienciar els altres? Si ningú embrutés els què ho anirien a fer se n’estarien. De ben segur que no us comporteu així de malament a les altres ciutats europees, oi que no? Quan veus un terra que està net i lliure de brutícia automàticament busques una paperera, potser ho fas perquè no et mirin malament, però no embrutes. Però és clar, aquí com que és el poble podeu emmerdar-ho tot que després ja vindrà algú a netejar-ho, o no, però com que tothom embruta us dieu: i per què jo no? I és clar, si ningú neteja la vostra merda després us queixeu “que jo pago els meus impostos per alguna cosa, no? Doncs que netegin el poble!”, aquí és on falleu. Els impostos no només serveixen per netejar. També paguen les factures de la llum, les obres, l’educació subvencionada dels vostres fills, cosins o germans, a més d’un munt de coses més.

Ara anem a l’arrel del problema, si l’educació dels adults és en la majoria així de nefasta… Val més que fem un suïcidi col·lectiu com proposava en Max Estrella perquè temo molt per quan els nens del present esdevinguin els adults del futur. Si se’ls hi han inculcat uns hàbits tan desagradables, la societat humana no té res a fer. “De tal palo tal astilla” o això diuen els què usen castellà. La clau és que comenceu a canviar els vostres hàbits. No és per res però, a diari veig mil adults que tenen un gran suspens, no els haurien de deixar exercir la seva posició superior perquè llavors és quan es comencen a tarar les generacions futures. No dic que els adolescents i els nens de les noves generacions siguem uns sants i que tot ho fem bé, però tan sols som víctimes d’una societat que arrossega aquest problema des de fa molts i molts anys. Per això us proposo que comencem a salvar les noves generacions encara que sigui dur canviar els nostres hàbits potiners, maleducats i desagradables. És tan fácil com ensenyar el que nosaltres fem bé i el què els altres fan bé. És tan fácil com pensar en el col·lectiu que som i no amb l’individualisme que ens estan imposant des de fa anys. Som molt egoistes, canviem això i donem els altres el què ens agradaria rebre.

És fácil queixar-se d’un poble brut, però és encara molt més fàcil embrutar-lo.

Passem al següent tema del què volia parlar:

Vivim una crisi econòmica imposada pels polítics i els banquers corruptes a més de molts altres de la seva espècie. Això ha afectat a tot el món, per tant estem en temps d’austeritat. Fins aquí res de nou, oi? Llavors per què es queixa la gent de les poques subvencions que hi ha per les associacions? A Arenys de Munt hi ha un fotimer d’associacions i entitats diferents (les bredes, les d’esports, les de puntaires, les d’igualtat i integració, les de colònies…) si les hem de subvencionar a totes per igual en els temps que corren només us puc dir “apaga y vámonos”. Sí bé us podeu queixar i demanar una millor manera de demanar les subvencions, que elimini tanta burocràcia i que el procés d’assignació sigui el més just possible, però no us queixeu de què hi ha pocs calés perquè d’on no n’hi ha no en raja. Hi ha moltes maneres de finançar-se, les KT per exemple venen flors i munten un bingo, els Voluntaris tenen parades de segona mà... Ara hem de tirar de l'imaginació i buscar maneres diferents d'aconseguir allò que abans ens donaven mamat. L'estat del benestar queda molt lluny de l'actual crisi.

Sobre el tema de l'independentisme. Proposo que es demani una consulta a veure si volem participar a l'associació de municipis per la independència si tant us preocupa aquesta quota que es paga. Però a veure, el nostre ajuntament presenta una clara majoria de partits independentistes que han estat votats per tota la població que va anar a les urnes, així doncs accepteu les conseqüències dels actes de la majoria. Jo no puc dir res sobre aquest tema, no el veig ni bé ni malament i tampoc estic al dia de tot el què passa. Així que us deixo a les vostres mans opinar i oferir solucions per aquest “enorme problema que no deixa dormir a alguna gent”.

És molt fàcil estar assegut al sofà mentre menges una bossa de patates, mires la tele, pentines el gat i critiques el món. Queixar-se és la nostra afició principal, però siusplau, si us queixeu que sigui per donar solucions al respecte. Deixar verd a tothom és una tasca entretinguda, no us ho negaré, però arriba a un punt que és necessària menys xerrameca i més solucions.

Per acabar només us vull dir que l'actual ajuntament (que vull recordar-vos que està format tant per l'equip de govern com per l'oposició) actua conseqüent als temps que corren i al que s'han trobat. Tenim un alcalde i uns regidors que cobren moltíssim menys que els dels voltants. Us recordo que l'anterior alcalde havia arribat a cobrar 7.000 euros mensuals, deixant les arques municipals en un estat lamentable i duent a terme projectes a mitges (com la canalització de la Riera que està feta parcialment) i innecessaris (com la colossal pressa de contenció de la Riera de Sobirans que és una inutilitat i que a més s'ha carregat tot el paisatge urbà que tenia la Riera d'allà dalt). Potser l'actual alcalde que tenim no té el carisma que tenia l'anterior, però això és donat a què no els dies laborables no es dedica a passejar pel poble afalagant a la gent per així obtenir el seu suport. Aquell senyor sí que sabia com obtenir el suport de les iaies, amb quatre petons i quatre “ai que jove que estàs” ja les tenia a la butxaca. I no ho dic per dir, les amigues de la meva àvia fins al final de la segona legislatura no van deixar d'estar embadalides per les belles paraules que aquell cavaller els deixava anar. Ara, en canvi, tenim un equip que ha reduït el dèficit de l'ajuntament d'una forma dràstica, que paga les factures als proveïdors quan toca i no malgasta diners engalanant els actes com si siguessin de l'estil Rococó. Passa com sempre, la feina més dura i bruta mai no es veu però hi ha gent que sí que la fa.

Podeu triar amb què us voleu quedar, jo ho tinc bastant clar.

[Un tema del què m'agradaria parlar però no puc perquè no disposo de la suficient informació és de la capitalitat de la sardana que enguany tenim al poble. Hi ha gent que diu que ens hem gastat tants i tants diners en això i d'altres que ho desmenteixen. Opineu a sota els comentaris i si teniu algun link que ho expliqui bé poseu-me'l siusplau, m'agradaria poder forma-me una opinió pròpia per poder-la explicar al bloc més endavant.]

Text d'opinió per la facultat

Els pares i mares d’avui en dia generalment tenen una vida molt atrafegada, per això sovint treuen el primer que troben a la nevera i ja tenen el sopar llest. Aquest gest es sol repetir diverses vegades al llarg de la setmana, com els estudis demostren, gràcies als plats precuinats que tant han facilitat la vida de molts. Però jo us pregunto, algú s’està preocupant per com influeix això en la nutrició dels infants?

Darrerament s’estan detectant casos de malnutrició a les escoles, una de les causes es que moltes famílies demanen als seus fills què volen per sopar. És cert que els nens han de poder gaudir de llibertat a l’hora d’escollir què prefereixen menjar, però segons el meu parer tota llibertat ha de tenir certs límits. És evident que si a un nen li dónes a escollir sempre triarà el que més li vingui de gust, per això convido a totes les famílies a practicar una oferta intel·ligent: donar a escollir entre dos aliments del mateix tipus com per exemple patata i pèsol o patata i mongeta tendra.

No dic que els pares hagin d’imposar el menjar als seus fills perquè sinó aquests el rebutjaran, el que s’ha de fer és que els nens ho tastin tot abans de decidir, per tant la tasca dels adults és animar-lo a provar el menjar.

Entenc que els pares tinguin poca estona a l’hora de pensar què fer a cada àpat però haurien de vigilar el que donen per menjar als seus fills. Anar el mercat a comprar productes de proximitat per després cuinar el que es menjaran seria una activitat molt interessant per practicar en família, en comptes de tant de menjar precuinat.

Els pares han de trobar temps pels seus fills, convidant-los a provar tot el menjar perquè així aprenguin a escollir què és el que prefereixen sense oblidar portar una dieta equilibrada.   

Comentari sobre Petjada

És difícil escriure sobre una obra de teatre com la que vaig anar a veure el passat disset de març al Centre Moral d’Arenys de Munt. M’agradaria comentar diverses coses així que si m’envaig per les branques (irse por las ramas como se dice en castellano) m’haureu de disculpar. Dit això, que comenci la funció:

L’obra de teatre que em disposo a comentar es titula Petjada, va ser dirigida per Esteve Torrent i representada pel Grup de Teatre del Centre Moral.  L'obra pretenia  fer un repàs de la història de l’últim segle per així celebrar els cents anys d’aquesta entitat cultural.

           Per mi, l'únic que falla de l'obra és el guió com tot seguit explicaré: 
L'obra comença amb una noia que apareix una dient que perd el bus, una noia del 2013, a la parada troba un paraigües i una maleta. Com que es una autèntica noia de poble, xafardeja la maleta i llavors comencen els esquetxos que se suposa que són records que hi ha dins la maleta (o això vaig entendre). Aquesta noia aguanta tota la primera part de l’obra mirant els esquetxos, dalt de l’escenari. Quan portem una estona, una altra noia arriba a la parada del bus i segueixen les dues mirant les escenes. Sincerament, em sap greu per les actrius que feien aquests personatges, però pel meu gust aquest personatges podrien ser suprimits perquè no aportaven res indispensable al guió, o almenys podrien haver marxat de l’escenari quan hi havia els esquetxos, ja que no hi participaven sinó que feien de públic com jo o qualsevol altre que estigués mirant l’obra. Cal dir que de vegades feien intervencions i es colaven al mig de les escenes, no vaig entendre realment quin significat tenia això dins l’obra, em va semblar que distreien i senzillament, pel meu gust sobraven.

La resta de l’obra avança passant per els esdeveniments més importants dels últims cent anys. Crec recordar que la primera part acaba amb la Guerra Civil i la dictadura. Després que la noia hagi obert la maleta se’ns presenta un merder de personatges que encara ara intento desxifrar perquè eren interpretats pels mateixos actors i actrius. Opino que en comptes de donar els personatges principals als veterans del grup, aquests es repartissin també entre les cares noves que estan pujant amb potència del planter, si s’hagués fet així hauríem pogut seguir millor l’obra ja que no hi hauria hagut quatre persones amb més de cinc personatges diferents i altres amb un o dos sense quasi guió. Ara que em ve al cap, m’agradaria parlar sobre una les escenes tràgiques representades, no em van fer treure cap mocador de les butxaques, algunes me les esperava i d’altres senzillament no sé a què venien, també hi va haver altres escenes estranyes com per exemple els moments random on sortia un actor cantant amb una guitarra acompanyat d’una actriu pèl-roja de cabells arrissats que posseïa una veu esplèndida, tot i que no vaig entrendre aquests monents musicals em va agradar moltíssim sentir aquesta dona cantar, i pel que vaig veure al públic li va encantar la idea de trencar amb el diàleg constant.

La segona part succeeix en dos punts, tot i que majoritàriament passa ambientada en una discoteca on hi ha diverses intervencions sobre els personatges, i s’intenta ensenyar l’evolució de les èpoques a través del vestuari i la música. Hi ha moments divertits com quan fan una coreografia o també quan un grup de personatges fa l’esquetx Ai homes! de les T de Teatre. La part de la discoteca va representar un canvi molt significatiu respecte la resta de l’obra ja que es una part molt més còmica. Per últim m’agradaria afegir que, durant tot aquest segon i últim acte, el feminisme sembla que posseeixi a totes les veus femenines de l’obra, parlant del paper de la dona i de les grans desigualtats que patia (i encara ara pateix) respecte els homes entre d’altres. Pel meu gust vaig acabar empatxat de tanta reivindicació i em va faltar una trama sòlida i consolidada que unís el diferents esquetxos.

Després d’una primera part amb un fil conductor que creava grans confusions i una segona part amb una manca important de fil conductor, el final de l’obra acaba realment que jo no vaig entendre res i amb tots els actors pujats dalt del que representaria el pont del poble veien com baixa la riera.

(Si encara esteu llegint això segur que em voleu matar per tot el que he escrit, però penseu que només és la meva opinió, no crec que sigui ni millor ni pitjor de totes es altres, només és el que penso jo. Però no patiu que això no acaba aquí, ara ve el millor.)

L’escenografia no mereix res més que grans aplaudiments. Era brillant i innovadora. Em va agradar sobretot perquè amb quatre caixes i uns quants palets podien adequar l’escenari per a les diverses escenes que se’ns presentaven, la idea va ser genial i es va entendre perfectament què es volia representar en cada moment. El maquillatge i el vestuari dels personatges era realment encertat, vestits d’època quan tocaven i les sabates de plataforma quan van ser necessitades per ballar, un deu per a les encarregades. El joc amb la llum i el so també va tenir un paper important dins l’obra, produïts amb gran precisió i perfectes per a cada situació. Així doncs felicito als equips de decoració, de maquillatge, perruqueria i vestuari, i al de llums i so.  

                La professionalitat dels actors i les actrius es de gran qualitat. Es saben el guió perfectament, es mouen per l’escenari amb moviments correctes i precisos, es nota que saben què han de fer i quan ho han de fer. Podem veure moltes hores d’assaig darrere de l’obra. Així que m’agradaria felicitar a tot l’elenc perquè duen a terme una tasca magnífica i es desenvolupen sobre l’escenari amb total naturalitat. Tots intenten representar el seus papers el millor possible, es mereixen un bis dels grans aplaudiments que el públic els va fer per haver resultat esplèndids.

Sobre l’obra en sentit general, francament, no va ser una obra brillant però sí que va ser d’una qualitat suficient. També, m’agradaria afegir que potser parlo d’aquesta manera sobre l’obra perquè era d’un estil diferent al que em té acostumat aquest grup de teatre. Opino que si el guió hagués estat més treballat i el repartiment de personatges hagués estat l’adequat, l’obra hauria estat molt més entenedora. Tant se val, realment no em penedeixo d’haver pagat per gaudir d’aquest espectacle i fer una mica de poble, si més no va ser un espectacle entretingut.

Finalment, m’agradaria encoratjar al Grup de Teatre del Centre Moral a continuar fent representacions impulsant el planter d’actors i els que per primera vegada pugen dalt dels escenaris, per així celebrar que el Centre Moral continua sent una importat entitat cultural d’Arenys de Munt, que hem de mimar per tot el que ha aportat a la gent al llarg dels anys i per tot el què encara té per aportar.

L’excel•lència romàntica

Wuthering Heights, traduïda al català com a Cims borrascosos, és una novel·la de la cèlebre autora britànica del segle XIX, Emily Brontë, que amb la seva primera i única obra ha passat a ser un clàssic de la literatura.

Les pàgines del llibre, carregades de passió i odi per tot arreu, ens mostren els fets produïts per la venjança de l’antagonista, que porten les dues famílies principals a la destrucció. Cal remarcar la gran tensió que els protagonistes mantenen al desenllaç, que culmina d’una forma brillant.

Wuthering Heights és més que una lectura recomanable, que et deixa sense paraules gràcies a la gran versemblança que presenta i et fa odiar i estimar com si siguessis partícep de la història.

MOLTES GRÀCIES

...per passar de mi.

Ens sembla molt bé que s'enguarrin les voreres amb petjades estúpides perquè els nens no es perdin anant a l'escola, però per favor! Torneu a restablir-nos la circulació dels carrers com sempre hem tingut des de que es va urbanitzar la zona de Can Cosme!

Us donaré un parell de raons:

La primera és que els nens ara tenen més perills quan van a l'escola perquè els cotxes els poden sortir de qualsevol carrer, el trànsit ha augmentat notablement (gràcies a que per aparcar o per exedir a qualsevol casa has de fer una volta més gran) i ara ja no poden sortir a jogar al carrer com sempre han fet els nens i nenes de poble. Si surten han d'estar amb mil ulls pendents de qualsevol vehicle que passi ràpidament per allà.

A més, hi ha una gran incoherència als carrers. Tallen el camí de Lurdes des de l'alçada de la carretera torrenbò durant les entrades i sortides a lescola, això fa que els veïns i veïnes no poguin accedir a casa seva perquè el carrer de Can Cosme ara és d'una sola direcció.

Demano una solució ràpida i eficaça, que coneix tothom: deixar els carrers com han estat sempre.

Arenys de Munt, un poble tant tradicionalista i amb gent tant tancada al món no pot assumir un canvi tant radical com aquest.

Arenys de Munt, un poble tant tradicionalista i amb gent tant tancada al món no pot assumir un canvi tant radical com aquest.

Créixer

No es tracta de millorar o empitjorar, senzillament és el fet de ser tu mateix i gaudir de noves portes que et fan veure les coses des de punts de vista que no tenies presents.

Fer-te gran i conèixer el món. Noves experiències, bones, no tan bones i catastròfiques que van erosionant la forma amorfa de personalitat pròpia per donar-li el relleu que t'acompanyarà.

Viure amb els ulls oberts, els braços estesos i la ment posada arreu inquietament

CARTA DIRIGIDA AL CONSISTORI LOCAL

Em sembla molt bé que es vulgui donar prioritat als nens a l'hora d'anar a escola, per tantn el fet de tallar vint minuts el "carrer" de l'Escola Sobirans és una bona mesura. Cal dir però, que veig que la gent s'ha extralimitat i ha començat a fer coses sense cap nimpeus. QUÈ REPRESENTEN AQUESTES "CUTRE" PETJADES BLAVES pintades per la vorera? És una guarrada, si em permeteu dir l'expressió. Dóna una imatge rídicula del poble, so, tant inútils que s'ha de pintar això? Només emmerda el terra, per alguna cosa a l'escola Sant Martí no ho han fet, però com que al Sobirans són així mig hippies de l'escola verda i les mil punyetes aquestes, doncs que facin el que vulguin, no? Perquè total com que estan lluny del poble ningú ho veurà.

Un altre fet és aquest canvi de circulació als carrers: Can Cosme, Jaume Safont and co. QUÈ COLLONS REPRESENTA? Després de vint anys, algú perquè sí presenta que són una problemàtica i literalment ens donen pel cul als veïns de la zona, als quals ningú ha preguntat sobre si veien en positiu aquest canvi. I PAM! D'un dia per l'altre ens trobem tot de senyals canviades i mil cotxes molestant-se entre ell perquè aquesta circulació és un gran estorb. Fins hi tot els nens ja no poden baixar a jugar als carrers perquè on abans hi passava un cotxe cada vint minuts, a una velocitat de  20 km/h ara hi passen un reguitzell de vehicles que van a més de 50km/h perquè com que tenen prioritat en tota la via...

Una vergonya que després de vint anys, per culpa d'algú o algunes persones que són alienes a l'escola Sobirans i quatre pares que no viuen en el veïnat, ens veiem greument afectats per aquesta mesura viària i l'indignació creix i creix entre els veïns i veïnes.

Aquests carrers no representaven cap perill, ara són una arma letal.

"EL CAMÍ SEGUR A L'ESCOLA"

Una altra de les gilipollades varies que fa la gent. Qui no té feina el gat pentina com molt bé diuen. Ja es poden fotre al cul la nova  circulació dels carrers. A Arenys de Munt, els nens i nenes sovint hem anat a l'escola a a peu i això mai ha provocat cap accident de trànsit ni cap mort. PER QUÈ PENES ARA TALLEN CARRERS, CANVIEN EL SENTIT DE LA CIRCULACIÓ I ENGUARREN EL TERRA PINTANT EL CAMÍ?  Ja es poden fotre al cul les seves parides varies, els nens no neixen inútils però els estan fent tornar inútils. COLLONS, QUE SÓN PETITS PERÒ NO IDIOTES, no caminaran pel mig de la vía tirant-se sobre els cotxes. A més, esteu malacostumant aquests nens i nenes, que quan surtin de les vostres escoles es trobaran que ningú els tallarà el carrer perquè passin tots majestuosos. SÍ, AQUESTES IMBECILITATS SÓN D'ARENYS DE MUNT, UN POBLE QUE SOVINT ACTUA SENSE PENSAR

ADM o gent que opina sense rigor

Després de llegir la majoria d'articles del BATEC d'aquest mes, em disposo a comentar la ràbia que es genera ins meu veient com tothom utilitza el seu dret de llibertat d'expressió, parlant sense embuts sense conservar massa les formes, infamiant envers la política municipal. COLLONS, QUE JA SEMBLEN UNS NENS PETITS.

No vull perdre el rigor periodístic presentant les meves clases afinitats amb la CUP i el gran distanciament, no pas ideològic, sinó per la manera d'actuar amb el grup municipal d'ERC. Però em sembla que tot plegat ja passa de taca d'oli, mentre uns intenten sobreviure intentant tirar el poble endavant fent sacrificis personals i familars, cosa que sé de bona mà, altres es dediquen a fer una política agressiva, centrada en desprestigiar a l'Ajuntament, fet que aprofitaran de ben segur en les pròximes eleccions municipals perquè la seva estratègia de manipular la realitat per fer-se-la seva i mostrar-la tal i com la volen ensenyar al poble sembla que està quallant. 

No entenc que es dugui a terme aquest tipus de política en un poble com és Arenys de Munt, poble on des de sempre tothom es saludava pel carrer i donava la mà als conciutadans que ho necessitaven. On és aquella solidaritat altruista que tant ens caracteritzava? S'ha esfumat, la nostra història social com a poble s'està perdent, i tot per culpa d'aquests mals temps que estem vivint on la gent es torna arisca i mira malament als veïns desconfiant d'ells. Tot el poble en va ple, no hi ha ningú que no parli de política, i això per què? Doncs tot plegat és perquè mil rumors i calúmnies corren arreu. 

Qualsevol opina, qualsevol, gent que reclama coses que ja fa temps que han estat reclamades o gent que parla sobre coses que no s'estan fent al poble, certes coses que ja s'han explicat des del consistori local, però aquí ningú s'informa abans d'opinar. Només demano rigor, una mica se sensatesa i que opini qui de veritat té alguna cosa propia a dir, ja sigui per mostrar el malestar o l'afinitat, però per favor, les bones formes no s'han de perdre mai, i avui en dia s'està duent una campanya agressiva per desprestigiar un ajuntament, en comptes d'intentar afrontar posicions i treballar tots plegats per titar endavant. 

Qui realment sap la veritat? Alguns partits diuen que allarguen la mà als altres però de veritat és així? Qui sap, podria ser que... En fi, ara ja sembla com si jo també m'hagués sumat a la majoria que perd el rigor. Per favor, necessitem una mica de pau, volem que el poble torni a ser tranquil i tingui les preocupacions normals com té qualsevol Ajuntament de poble, això no és el parlament de cap Estat, tranquil·litat siusplau.

Se avecina una catástrofe

Somos la comunidad que más recortes ha sufrido, recortes impuestos por la Generalitat en educación, sanidad y universidad, a los que sumamos los recortes del gobierno central en los mismos campos. 

Y digo: los políticos igual que los profesores o médicos lo tendrían que ser por vocación y no por el sueldo, por esto sinceramente desde mi humille punto de vista creo que lo que realmente podrían recortar son sus sueldos excesivos, suprimir las dietas, los coches oficiales y los viajes oficiales. 

VERGÜENZA DEBERÍAN TENER POR ATACAR LOS TRES PILARES BÁSICOS DE LA SOCIEDAD

Nadie recorta en el ejército por ejemplo. ¿Qué mierda sociedad están creando, ahogando la gente que quiere estudiar y haciendo que tengamos que pagar por una sanidad digna? 

 Somos una comunidad ahogada por cuatro personas que realmente no piensan en su pueblo. ¿Cómo quieren unos ricos arreglar los problemas de los pobres?

Aunque la cuestión más preocupante es ¿por qué seguimos dejando que unos políticos con los que no confiamos nos gobiernen si sólo nos perjudican?

Somos unos conformistas, nos quejamos, sí, pero sabemos que no nos escuchan y no cambiamos nuestra manera de hacer. Según mi opinión tendríamos que dejar ya de quejarnos sin mover el culo y pasar a la acción de una vez por todas, de alguna manera tendremos que hacer escuchar nuestra voz ahogada en el mar de mentidas políticas.

Por último sólo quiero dejar una cosa al aire, los del gobierno y muchos políticos llevan sus hijos a escuelas y universidades privadas además de ir a la sanidad privada ¿es normal que representen el organismo público si no lo utilizan?

Link d'un vídeo d'un Eurodiputat indignat

EUODIPUTAT CABREJAT

Puñales son los que tu me lanzas día tras día heriendo mi corazón

Y todo sigue, todo se olvida, todo desaparece.

El dolor que asfixiaba el pecho herido lentamente va aliviándose, dejando paso a los soles para olvidar toda esa lluvia que hubo.

Siempre dicen eso de que el tiempo lo arregla todo, que las penas se olvidan al paso de los años y al mirar atrás todo parece un diminuto problema ¿Pero de verdad el misterioso sabio de la guadaña puede arreglar todos los problemas de los estúpidos mortales?

En mi casa decimos "si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit" que vendría a ser un: haz por tu mismo las cosas y no esperes nunca que los otros las hagan por ti, lucha por lo que quieres y afronta los problemas de cara aunque todo sean llamas.

Es una virtud humana olvidar las penas, hace que el dolor desaparezca, aunque hay muchos frustrados en este campo porque no pueden olvidar según qué mala vivencia, pero en general, la especie humana tiende a querer seguir adelante, a veces lo consigue y otras no, lo que los estúpidos mortales quieren es dejar el dolor atrás aunque saben que el dolor les volverá a visitar con otra máscara de carnaval.

Copa de lujoso licor

La muerte viene y se lleva a almas, almas nuevas y almas viejas. Bellas almas y almas corruptas.

El alma ¿de verdad existe? En qué nos basamos para creer cosas así. El irreal, lo imposible, lo subjetivo... La fe y las creencias que tienen los vulgares humanos sin tener ningún tipo de evidencia.

Lo que quería transmitir es lo caprichosa que es la dama de negro, la mulata de labios rojos, la vacija vacía, las venas sin sangre... Que se lleva por igual a ricos y a pobres, a malos y buenos pero siempre deja algún que otro corazón herido. Rompiendo almas y haciendo estallar en sollozos los recuerdos más maravillosos.

Lluvias torrenciales, nubes aclaparadoras, soles que explotan.


Siempre nos perseguirá, a cada instante podemos beber su copa de lujoso licor. Caer en la temtación es solo cosa de tiempo, tiempo y circunstáncias, así que agarrad lo que es vuestro y no dejéis que os llene la copa de ese dulce licor que os temtará hasta el fin de vuestros días.

Records d'un adolescent

A l'institut he viscut molt bones etapes de la meva curta vida, tinc molts bons records del viscut a aquí. És on he crescut i m'he fet gran, sembla que era ahir quan vaig atravessar per primera vegada les portes del barri de l'institut, era un nen tímid amb una ment molt estancada, ara que he de marxar, sento que he madurat molt i me'n vaig molt satisfet intel·lectualment i personalment.  Per mi haver de despedir-me de l'institut és un acte que em dol molt, em sap molt de greu perquè és deixar enrera una vida on hi tinc la meva gent, però he de mirar endevant i no quedar-me estancat amb els records del passat per això sempre recordaré professors meravellosos que m'han omplert de joia. No acabaria mai d'escriure si expliqués tot el que m'emporto de l'institut, coses que m'han fet fort i m'han ensenyat a ser millor. No oblidaré mai els professors que he tingut, perquè m'emporto alguna cosa de cada un d'ells, tots m'han marcat d'alguna manera, han deixat petjades al meu cor, mai podré agrair prou tot el que m'han ensenyat. Bons records són les converses amb en Guillem Sartorio a les classes de grec i llatí on arreglavem el món a la nostra manera, bons records són els llargs correus electrònics causats pel TR, que em feien sentir valorat, és preciós saber que hi ha gent que confia amb tu com ha fet la Carme Bosch amb mi. Milers de records m'omplen, les increibles clases de literatura de la Núria Portillo sempre les recordaré, va ser ella qui em va fer estimar la literatura com ho faig ara. No oblidaré mai la pulcritud i correcció a l'hora d'escriure que ens va ensenyar la Montse Pujol, on vaig aprendre què era l'esforç i la constància en el treball. Les divertides classes d'educació física amb la Paloma són un record que sempre tinc present, recordo com ens feia treure el millor de nosaltres. Per descoptat no oblidaré mai els viatges que vaig fer a França amb les dues professores que he tingut, la Yolanda Quesada va instaurar en mi el sentit de que les coses sempre es poden fer millor, amb l'Estela Albesa he après tantes coses, una professora brillant que m'ha enriquit i m'ha fet créixer obrint la ment a molts camins possibles, sempre recordaré com ens deia "Prova-ho i intenta fer-ho el millor possible, si fas això ja serà perfecte". I l'Ana Martínez, que encara ara després de quatre anys mantenim el contacte, és impossible no saber què és l'optimisme havent tingut el somriure personificat. No acabaria mai d'anomenar professors, la meva estimada Montse Fita i les nostres anades de tema a història de l'art, la Marta Subirana que ens ha ensenyat a no tenir por del futur, la Lluïsa Costa i una altra visió de la llengua catalana, la Concepció Arboix amb el seu estil particular de la història que m'ha despertat la curiositat i m'ha generat moltes ganes d'aprendre, l'Assumpció Badosa ila seva gran qualitat a l'hora de fer classes a més de la seva enorme paciència amb tots nosaltres, i per descomptat no oblidem el crack d'en Toni Llacay, una eminència, la seva saviesa ilimitada i la paciència que va tenir amb mi totes les vegades que li feia repetir tot el que no entenia.

De ben segur que em deixaré caure per l'institut bastant sovint perquè per mi ha significat una cosa molt especial, és on m'he sentit lliure, m'he sentit bé i he après de persones que han deixat una impressió en la meva ànima.

Nanananá!

La frase de uno de mis últimos posts me ha inspirado a seguir hablando sobre las desigualdades en el sentido económico, era esta: no es más feliz el que más tiene sino el que menos necesita.

¿Realmente la gente adinerada y los famosos necesitan gastar el dinero en cosas lujosas? Dicen que pueden comprarlo todo aunque nunca obtendrán valores preciosos y reales que

Cuerpos vacíos

Se ha hablado del alma desde la antiguedad, muchos han creído y siguen creuendo que somos un conjunto de cuerpo y alma. Que el cuerpo no es nada sin el alma pero que el alma puede sobrevivir sin el cuerpo.

¿Qué somos en realidad? Las preguntas siempre acecharán la realidad, siempre habrá miles de humanos que tengan dudas profundas. No hay nada cierto en todo esto de tipo espiritual, no podemos aclarar la existencia de dios ni si venimos al mundo por alguna razón.

Nunca conoceremos qué hay después de la muerte hasta que provemos su copa de fino licor.

Vemos el futuro con miedo muchas veces y por esto nos refugiamos en el pasado queriendo tener un futuro mejor pero sin luchar en el presente en que vivimos.

Recuerdos, recuerdos. Los humanos somos vacijas de recuerdos. Nuestros cuerpos necesitan alimentarse de recuerdos para seguir adelante.

Lágrimas que a veces caen cuando la amargura corroe el escarlata que hace vibrar nuestro motor. Somos máquinas imperfectas, desechos de otro mundo mejor.

Lejos de la irrealidad

Hoy en día vivimos en un mundo lleno de cosas banales a las que damos una gran importancia, dejando las cosas que realmente necesitamos para vivir y sentirnos bien con nosotros mismos.

¿Por qué necesitamos un montón de camisetas si con siete o ocho ya nos bastamos? Nos hemos vuelto series materialistas por defecto, las nuevas generaciones nacen y crecen con esta característica determinada en su ADN.

El consumismo está matando la especie humana, que gracias a su afán por comprar cosas prescindibles que en un primer momento parecen útiles, divertidas y/o placenteras hace enriquecer a unos pocos que ven como el mundo se arrodilla ante sus pies porque quieren más y más cosas.

¿Alguien se ha parado a pensar nunca qué pasará cuando este afán consumista no pueda ser satisfecho? Esto está pasando actualmente, con la crisis hay mucha gente sin empleo que por lo tanto no puede permitirse esos caprichos que antes se daba para sentirse bien.

Cabe decir pero, que este veneno afecta mayoritariamente a la gente de países más desarrollados porque son los que ya se han acostumbrado a derrochar el dinero sin ahorrar. El consumismo hace tiempo se convirtió en una droga para los países ricos, mientras quería ser imitado por los países pobres los cuales cuando empiecen a querer tener más y más quién les podrá decir que esto los condenará a fuertes períodos de crisis económica si es lo que hemos hecho nosotros desde el inicio de nuestros tiempos.

¿Por qué ir al bar a tomar un café si lo puedes tomar en casa? No cambia su sabor, en absoluto.

Os propongo un día coger una caja y meter dentro las cosas que realmente necesitamos para sobrevivir, si lo hacéis con la cabeza y no con el corazón os sorprenderéis de lo poco que uno realmente necesita.

No es más feliz quien más tiene, sino el que menos necesita.

¿Feliciqué? ¿Se come? ¿Se esnifa?

¿Qué es la felicidad? Algunos se preguntan qué es la felicidad y como se manifiesta, pero yo me pregunto cómo puede estar uno seguro de que es feliz? ¿Cómo alguien puede afirmar que ha encontrado la felicidad?

La felicidad tal y como se imagina por muchos no existe ya que lo que de verdad yo entiendo como definición de un sentimiento/sensación como este es: el estado de equilibrio perfecto entre cosas buenas y cosas malas que el sufrimiento que te causan es un mal menor si tienes en cuenta la compensación posterior.

Otra cosa importante acerca de la felicidad es que los humanos la suelen focalizar en otras personas, yo bien podría decir que mi felicidad tiene 4 nombres. Pero ¿sabéis como se llega a sufrir cuando por cualquier motivo uno de los nombres falla o te hace sentir mal? Deberíamos intentar que la "felicidad" dependiera de nosotros mismos, que no hubiera nada ni nadie que condicionara nuestra vida.

Hay cazadores de felicidad, los hay y muchos, son mortales que no tienen ninguna otra obsesión que perseguir la felicidad por medio de un montón de objetivos y de metas personales, muchas de ellas imposibles de conseguir. No digo que ponerte objetivos en la vida sea malo, lo que quiero decir es que cuando un objetivo se vuelve una obsesión la felicidad les será imposible de conseguir ya que nunca tendrán suficiente, son personas ambiciosas y avariciosas ¿todo el mundo sabe lo que se dice no? La avaricia rompió el saco.

Tenemos varias opciones en esta vida, nos la podemos coger de muchas maneras distintas, pero lo mejor sería olvidar qué es eso llamado felicidad y aprender a vivir valorando cada una de las cosas, sin pensar en si somos felices o no ya que sólo lo podremos ser cuando de verdad no pensemos en ella.

Los únicos que buscan la felicidad son los infelices.